PCM0010. S16. Entre 1518 i 1520- 1583. Joan Timoneda: "Qui té anguila per la cua"

Qui té anguila per la cua

Joan Timoneda - Raimon

Qui té anguila per la cua
i la dona per la fe,
bé pot dir que res no té.

Qui escriu en l'aigua corrent,
i en fortuna ha confiat,
i pren fe d'un renegat
i de l'aire el fonament,
del que és orat document,
d'alguna dona la fe,
bé pot dir que res no té.

Qui pren de l'irós paciència
també el trastejar dels rems
i lo fruit de tots extrems,
i del lleó la clemència,
de la cabra l'abstinència,
de la dona la mercè,
bé pot dir que res no té.

Qui s' obliga a lligar fum
i a traure cera del foc,
i tornar lo negre groc,
sense ferro traure llum,
i, fora de tot costum,
la dona que vulga bé,
bé pot dir que res no té.

PCM009. S15. 0000-1478m. Jaume Roig. Raimon recita un fragment de l'Espill de Jaume Roig

PCM009. S15. 0000-1478m. Jaume Roig. Raimon recita un fragment de l'Espill de Jaume Roig

PCM008. S14-15. 1415m. Ramon Savall: "De mal saber amb verinós coratge..."

RAMON SAVALL

(† 1415)

Segona meitat del segle XIV-primer quart del segle XV. Ciutadà honrat, diverses vegades conseller, conseller en cap i mestre racional.

[I]

De mal saber, amb verinós coratge

e rebavats, dur, inic ez enterc

són hui les gents, que no vei, tant no cerc,

que el baix a l'alt vulla dar avantatge,

[5] tant és l'ergull e l'enveja que s'han

que no s'hic veu cominal pauc ne gran,

per quê vem tuit capvall a mal viatge.

La gent és avui de mal saber, amb un coratge verinós, curta, dura, injusta, tossuda, que no veig (tant no busco!) que el de baix vulgui acceptar l'avantatge del de dalt, tant és l'orgull i l'enveja que es tenen, que no es pensa en el bé comú, poc ni gran, per la qual cosa anem tots cap avall, a mal viatge.

[II]

Pensar no puix que els hòmens de paratge

haguessen rei, si fos a llur voler;

[10] ço qui els fir més e els fa lo cor doler

és temps de pau, com no han sou ne gatge.

Los ciutadans fan estament reial,

en llur vestir meten guany e cabal

e en breu fondran e mudaran penatge.

No puc creure que els homes de paratge tinguessin rei, si fos per la seva voluntat; allò que els fereix més i els fa doler el cor és el temps de pau, perquè no tenen sou ni propina. Els ciutadans fan estament de rei, i en el seu vestir inverteixen els guanys i els cabals: aviat es fondran i canviaran de plomatge.

[III]

[15] Dels mercaders és cosa fort salvatge

qui els veu anar cavalcant a tropells,

rient, cantant, folrats de belles pells,

per quê sovent n'hic tornen amb guiatge.

Dels menestrals, maldir e ben menjar

[20] és llur deport e no molt treballar.

Aital se fa de cascú son missatge.

És cosa brutal veure els mercaders anar cavalcant a tropell, rient, cantant, folrats amb belles pells, de la qual cosa sovint obtenen salconduit [= permís per fer tot això]. Dels menestrals, mal dir i menjar bé és el seu deport, i no treballar gaire. Una missió com aquesta és la que cadascú s'imposa.

[IV]

Pagesos veig que es llancen a carnatge

per ben menjar, menant bandositats;

pentinats van, amb los collars brodats;

[25] e no us penseu dubten de fer ultratge

per punt d'honor a qui es vulla que fos.

De feina fer los és fort enutjós,

perquê mant jorn han pa sens companatge.

Veig els pagesos que es llancen a carnatge per venjar-se, i que fomenten bandositats; van pentinats, amb els colls brodats; i no us penseu que dubten a fer ultratge per punt d'honor a qualsevol. Fer feina els és molt enutjós, perquè molts dies mengen pa sense tall (sense companatge).

[V]

De neguns homs, llurs obres ne llenguatge

[30] no s'entén hui, tan falsat han llur cor.

Malvestat viu e la bondat hic mor;

pau no s'hic té, ne fe ne homenatge.

Los grans princeps e los majors prelats

del dret camí són del tot desviats

[35] per punt d'honor: qui es vol n'haja damnatge!

Avui no s'entenen ni les obres ni el llenguatge de ningú: tan fals es té el cor. La malvestat viu i hi mor la bondat; no es manté la pau, ni la lleialtat ni l'homenatge. Els grans prínceps i els grans prelats s'han desviat del tot del camí dret per punt d'honor: tant se val qui en sigui perjudicat!

[VI]

Dona del món, qui fes lo pariatge

de Déu e hom per qui fom reparats,

pregats per nós, qui som descaminats,

lo vostre Fill, qui en vós féu son hostatge.

Senyora del món, que vau fer la unió de Déu i d'home per la qual vam ser redimits, pregueu per nosaltres, que ens hem descaminat, al vostre Fill, que va fer en vós el seu estatge.

[VII]

[40] Meta's cascú la mà en son coratge

e veja si d'aicets mal és tocats,

e, si ho veu clar, lluny-se de tals barats.

Prenets mos dits per peres e formatge.

Cadascú que es posi la mà al cor i vegi si d'aquests mals és tocat, i, si ho veu clar, que s'allunyi de tals fraus. Traieu-ne lliçó, del que acabo de dir.

Edicions consultades

[PCM 1966] = Poesia catalana medieval, per Joan-Lluís Marfany. Barcelona (Edicions 62: "Antologia Catalana", 24), 1966, pàgs. 58-59. Text de M. Baselga. El Cancionero catalán de la Universidad de Zaragoza. Zaragoza, 1926.

http://www.rialc.unina.it/167.1.htm

http://www.editorialuoc.com/extra_content/84-7306-864-5//web/nwin/glossari/nwin/li74.html

PCM007. S14-15. 1300c-1407. Gilabert de Próixita: "Lo cor e els uells m'han lo cors mis en pena..."

GILABERT DE PRÓIXITA

(Plana de Castelló, c. 1300-a1407)

Degué nàixer a la Plana de Castelló, a mitjan segle XIV i va morir abans de 1407. De família noble, radicada a la Plana, descendent de l'italià Joan de Procita, esmerçà la seua vida en empreses militars i bandositats entre famílies nobles rivals. És un continuador de la tradició trobadoresca.

LO COR E ELS UELLS M'HAN LO CORS MIS EN PENA

[I]

Lo cor e els uells m'han lo cors mis en pena
amb fina amors que s'hi és enardida,
que els uells han fait tant que mon cor entena
en amar vós, que ets de tots bés garnida;

[5] que als prims qu'ieu vi vostra gentil bellesa
fon mon cor pres d'un amorós voler,
d'on s'és amor en mé tan fort encesa,
dona, que en mor lo vostre cavaller.

[II]

Aissí em destreny fina amor e em desena,
[10] que al llit, quan dorm, mantes vets me reixida;
quan m'esbandesc, d'un esmai grieu m'estrena,
e perd l'ausir sovent quan hom me crida;

quan vuell parlar, trob ma llengua represa,
e plans e plor quan xançós vuell mover;
[15] tant ha sus mé Amor potença mesa,
dona, que en mor lo vostre cavaller.

[III]

Que el desir fort que amor coral amena
ha dins mon cor faita mortal ferida,
tant que llanguesc e no sai qui em defena,
[20] si doncs mercè no em pren de sa partida.

Mas si bé us vei en tots bos faits cortesa,
ja no m'albir mercè em vullats haver,
car d'un refús xascún jorn faits empresa,
dona, que en mor lo vostre cavaller.

Text

[PCM 1966] = Poesia catalana medieval, per Joan-Lluís Marfany. Barcelona (Edicions 62: "Antologia Catalana", 24), 1966, p. 64. De Poesies, de Gilabert de Próixita, a cura de Martí de Riquer, Barcelona, Ed. Barcino, 1954. ("Els Nostres Clàssics", 76).

PCM006. S14-15. 1336 i 1338-1413. Pere March: "Domna em plats ben arreada..."

PERE MARCH

(València, nascut entre 1336 i 1338 — Balaguer, 1413)

Va viure entre 1338 i 1413. Estigué al servei del duc de Gandia, a València. Ennoblit, com el seu germà Jaume, cap a les darreries de la seua vida, va ser l'introductor de la família dels March al País Valencià. Fou pare d'Ausies March i practicà la poesia narrativa, a més de la lírica.

DOMNA EM PLATS BEN ARREADA

[I]

Domna em plats ben arreada
e cavaller ben armat,
e donzella enfresada,
e servent arremangat,
[5] e cavall amb gran illada,
ardit e bé afrenat,
e sofrent bé trenuitada.

[II]

E plats-me fer cavalcada
en lloc pla e ben poblat,
[10] e veser foc e fumada,
ez enemic assetjat,
que haja a tenir tots jorns bada
e no sia assegurat,
si doncs no està dins murada.

[III]

[15] E plats-me l'enamorada
amb lo cors prim e delgat,
amb quê es tinga per pagada
de mé per enamorat,
e que em faça gran ullada
[20] per tener-me el cos pagat,
ella que en serà preiada.

[IV]

Enquer hi ha plus qui m'agrada:
senyor ben amesurat,
que hom no el servesca de bada,
[25] ardit e franc ses barat,
e que tinga gran mainada
segons l'esser que és dat,
que l'àls és causa trop fada.

[V]

E plats-me la hivernada,
[30] ans del sol esser llevat,
e que fos aparellada
missa a clergue espatxat,
baixa, que no pas cantada,
sinó en dia feriat
[35] per far la festa honrada.

Bibliografia

[PCM 1966] = Poesia catalana medieval, per Joan-Lluís Marfany. Barcelona (Edicions 62: "Antologia Catalana", 24), 1966, pp. 47-48.

[PJMarch 1987] = Pere i Jaume March. Cobles i noves rimades. Edició i estudi introductori de Jaume Vidal Alcover. València (Tres i Quatre: "L'estel", 4), 1987, pp. 40-41.

[PMarch 1993] = Pere March. Obra completa. A cura de Lluís Cabré. Barcelona (Editorial Barcino, A, 132), 1993, pàgs. 169-171.

PCM005. S14-15. 1435-1497. Joan Roís de Corella: "Balada de la garsa i de l'esmerla"

La balada de la garsa i l'esmerla

(Joan Roís de Corella - Raimon)

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:


"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.


Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir".

(1981)

PCM004. S14-15. 1397?-1459. Ausies March: "No pot mostrar lo món menys pietat"

AUSIES MARCH

(València 1397?-1459)

[I] No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix;
tota amor fall, sinó a si mateix;
d'enveja és tot lo món conquistat.
[5] Hom sens afany no vol fer algun bé:
com lo farà contra si ab gran cost?
Cascun cor d'hom jo veig pus dur que post;
algú no es dol si altre null mal té.

[II] Lo qui no sap, no pot haver mercé
[10] d'aquell qui jau en turment e dolor.
Doncs jo perdon a cascú de bon cor,
si no són plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
[15] D'Amor no em clam, si bé em porta a morir:
bé i mal pensats, jo en reste cominal.

[III] Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler;
ne res pus cert de vós no puc saber,
[20] ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut,
e jo d'Amor me trop així vençut
que dir no pusc quant só enamorat.

Tornada

[IV] [25] Amor, Amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'esperit.
En lo vestir ample molt l'he sentit,
e fort estret quan sobre mi és posat.

Font: Ausiàs March. Poesies. A cura de Pere Bohigas. Edició revisada per Amadeu J. Soberanas i Noemí Espinàs. Barcelona. Editorial Barcino. 2000. Pàgs. 246-7.